L'arenyenc Lluís Tripiana, supervivent de la tragèdia del Balandrau, rememora 25 anys després aquells fets

Deu persones van morir en un dels episodis més greus viscuts al Pirineu català i que ara rememora una estrena cinematogràfica: 'Balandrau, vent salvatge'

La fatídica muntanya, en la distància, vista des del cap de la vall del Freser (Imatge: Viquipèdia)

Tot i que generalment associem les calamitats viscudes per alpinistes i excursionistes a les muntanyes més remotes, el dia 30 de desembre de l'any 2000 Catalunya va viure un drama vinculat sobretot a la muntanya del Balandrau, situada a la comarca del Ripollès i amb una altitud de 2.585 metres, una ubicació exacta on van perdre la vida set de les 10 víctimes mortals d'aquell dia, a les quals cal sumar les dues a Coma d'Orri, a la mateixa comarca. A més, un monitor d'esquí va morir a Port Ainé, al Pallars Sobirà. Sí que van salvar la vida quatre persones, provinents de la muntanya del Gra de Fajol, al costat del Balandrau. Una d'elles, l'arenyenc Lluís Tripiana, que ho ha explicat a 'El Dominical'.

 
"On van morir set persones, de dos grups diferents, és a la zona del Balandrau. Els quatre que vam sobreviure, tots veníem d'escalar canals al Gra de Fajol, just al costat. L'Enric i jo n'escalàvem una i en Marc i la Marta una altra"

Una tempesta sobtada cap al migdia va significar l'inici d'un malson, que recupera el film 'Balandrau, vent salvatge', en què la neu aixecada per la ventada va reduir dràsticament la visibilitat. Durant setze hores, la situació va esdevenir una pugna contra la mort enmig del fred, la neu i un vent d'uns 140 quilòmetres per hora. Amb una sensació tèrmica de 40 graus sota zero, la lluita contra l'infortuni va castigar Tripiana.

"A mi se'm va cremar la cara perquè el casc em tirava el passamuntanyes cap enrere. I, és clar, notava l'impacte dels cristalls de gel però també de les pedres, que el vent tenia força per aixecar"

Després d'arrossegar-se per terra amb els seus tres acompanyants, un dels quals es va perdre, l'arenyenc va arribar al refugi de Coma de Vaca, on van resguardar-se del fred fins a l'endemà, quan van saber que l'Enric també havia estat rescatat en vida. A més de la factura emocional, Lluís Tripina arrossega també una conseqüència física: 25 anys més tard, continua amb poca sensibilitat als dits.

Un quart de segle després, l'arenyenc continua sent un apassionat de la muntanya